Bambú

   Els bambús, canyes americanes o canyes d'Amèrica són les plantes que conformen la tribu bambúsia (Bambuseae) de la família de les poàcies.

Els bambús constitueixen part de la subfamília de les bambusòides amb més de 100 gèneres i unes 1500 espècies. N'hi ha d'autòctons a l'Àsia, Amèrica, l'Àfrica i Ocenania, podent adaptar-se a nombrosos climes (tropical, mediterrani, continental, alpí). A Europa n'existeixen fòssils però cap espècie endèmica, almenys des de fa 2000 anys.

   Són plantes molt rústiques i sobretot molt atípiques, han inspirat mitologies i simbologies, extraordinàriament útil, se n'han descrit més 1.500 usos i utilitats, van ser molt vàlides en el passat i tenen moltes possibilitats en el futur.

La planta

Les plantes de canyes en general i els bambús en particular són especialment atípiques, entre altres característiques especials cal destacar el seu tronc principal: el rizoma, gegant i superficialment subterrani, que en lloc d'esgotar el sòl fèrtil és un gran productor d'humus; la part aèria, les canyes, tenen una funcionalitat més de fulles que de tiges, si bé la planta de bambús pot viure centenars d'anys, les canyes no sobreviuen els nou anys i a diferència de les altres plantes, després de brotat el seu diàmetre no varia des que neix i la seva alçada des de les poques setmanes (4-6 en els Phyllostachys)).
La seva floració gregària, de totes les plantes d'aquella espècie en tot el planeta, i que puguin tardar més de cent anys a florir, són incògnites encara per resoldre.
Els resultats d'adobar una planta de bambú no s'aprecien fins a la brotació anual de les noves canyes, poden passar molts mesos abans de notar la millora en la planta pel subministrament d'adob.
L'edat d'un bambú, com en totes les plantes es conta a partir des que neix a partir d'una llavor, però com que normalment se reprodueixen per clonació es complica enormement determinar l'edat d'un exemplar de bambús. Per altra part les canyes de bambú rarament sobreviuen 10 anys.

Quan tenen 33 o 66 anys es maten a si mateixa. En el cas del bambú gegant aquesta mort causada a si mateixa es produeix al treure flors grans que absorbeixen tot el sucre sense tornar-lo.

Gessamí

   Els gessamins, gesmilers o llessamins (Jasminum) són un gènere d'arbusts de la família Oleaceae.
  
Compta amb unes 200 espècies del vell continent. La seva implantació es dóna a Europa, Àsia, Àfrica i arxipèlags del Pacífic, sempre limitades a regions amb climes càlids.
L'espècie Jasminum officinale és autòctona als Països Catalans i les seves varietats es conreen i s'utilitzen en perfumeria i jardineria.
El gessamí és una planta perenne i enfiladissa de fins a 4 metres de longitud de flors blanques acampanulades i molt fragrants. També pot adquirir formes arbustives i de matorral. Les seves fulles són ovalades a vegades amb la punta molt allargada i de color verd molt intens. La bellesa de les seves flors fa que sigui molt utilitzada en jardineria, alhora que el seu perfum és utilitzat per a fer colònies. Les flors poden ser solitàries o organitzades en rams, de color blanc, groc, rosa o roig. Les que són de colors tenen una forma semblant a una estrella, amb pètals més o menys arrodonits i amb un número que varia de 4 a 9.

• Floració:

Es registra en diferents èpoques de l'any.

• Utilització:

Per decoració de jardins i terrasses, com a planta trepadora. Si es cultiva en un test necessita un diàmetre de 50-60 cm i una profunditat de 60-70 cm.

• Exposició:

A ple sol.

• Terreny:

Ha de ser ric en Humus, nutrit amb adobs orgànics en pols barrejats amb 1\3 de sorra.

• Plantació:

S'afectua durant la primavera. La seva multiplicació es realitza mitjançant esqueixos llenyosos en abril, semillenyosos en agost, i per acodo en el juny.

Baladre

   El baladre (Nerium oleander L.), és un arbust perenne que pot arribar a petit arbre. Pertany a la família de les apocinàcies, la qual és molt nombrosa, amb més de 180 gèneres i 1.300 espècies. És l'única espècie actualment classificada dins el gènere Nerium També rep el nom de diva, llorer rosa, roser reial o veratre.

   És un arbust alt, que sol assolir entre 3 i 4 m d'altura, de tija llenyosa amb escorcça llisa de color entre marró i gris. Presenta moltes branques, des de la mateixa base del tronc, gruixudes, rectes i flexibles que treuen un làtex tòxic en trencar-se.
Les fulles són simples, oposades o, més habitualment, verticil·lades de 3 en 3. Fan entre 5 i 21 cm de llarg i entre 1 i 4 ;cm d'ample; són llargament linear lanceolades, glabres (sense pèls) i amb el pecíol curt (de 5 a 10 mm). El limbe és de color verd intens, presenta una textura coriàcia (semblant al cuir), és enter, presenta un nervi central molt marcat i de color blanquinós o groguenc, amb nervacions secundàries pinnades, molt nombroses i denses.

Les flors són hermafrodites, es presenten en corimbe terminal. Són suaument fragants i de color rosa intens o, amb menys freqüència, blanc. El calze és glandulós i està dividit en tres sèpals. La corol·la és infundibuliforme, tot presentant cinc lòbuls estrellats amb un apèndix de 3-4 dents curtes; s'obren de juny a setembre(estiu). La pol·linització és entomòfila (per mitjà dels insectes).

Fruit de baladre

Fruit sec de parets coriàcies marrons i erecte. constituït per dos fol·licles que romanen units fins a la dehiscència. És llenyós, cilíndric i mesura de 8 a 16 cm de llarg. S'obre per la meitat en arribar a la maduresa, alliberant les nombroses llavors que conté, què són allargades, oblongues(més llargues d'un cantó que l'altre), i no presenten solc longitudinal. Tenen un plomall de pèls a l'extrem; la disseminació és anemòfila. (per mitjà del vent).

Arbocer

   L'arbocer(a), arboç(a), alborç, alborcer(a), cirerer d'arboç, cirerer de llop o llipoter(a) (nord-català) i alboix (L'Alguer) (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. La seva distribució és mediterrània, però arriba fins al sud d'Irlanda, on s'havia dubtat que fos espontani, ja que es pensava que l'hi podien haver portat uns monjos que havien visitat Santiago de Compostel·la. Tanmateix, les anàlisis de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa tres mil anys.

Particularitats:

L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust.. Pot arribar a mesurar fins a 10 metres d'alçada amb les branques joves enrogides i peludes, formant una capçada ovalada.
Té fulles d'entre 4 i 10 cm són lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.
Les flors, d'uns 7 mm, són blanques o verdoses, en forma de campaneta, dirigides cap avall amb l'extrem caragolat cap enfora. Es presenten reunides en grups. Floreix entre els mesos d'octubre i gener.


El fruit s'anomena arboç(a), cirereta d'arboç, cirereta de pastor o llipota/llipoti/llipot. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura.
A Catalunya creix habitualment entre alzinars, suredes, i màquies entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.

Gastronomia

La cirereta d'arboç és comestible i dolça, però no agrada a tothom. Es diu que, si se'n mengen massa, pot emborratxar, ja que conté una certa proporció d'etanol, (CH2OH-CH3). Malgrat que aquestes baies són abundants a les muntanyes, no és fàcil trobar-ne al mercat.

Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda semblant a la sidra i també vinagre casolà. En algunes zones del Mediterrani hi fan una salsa per acompanyar carn i caça.

També se'n pot fer melmelada o confitura. Aquesta melmelada, fàcil de preparar, és molt popular a Itàlia i a Còrsega.

Lledoner

  El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny.

Descripció:

És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura.
Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada.
Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles.
El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor.

Distribució i hàbitat:

Es troba habitualment en terra baixa buscant indrets temperats i no forma mai boscos. Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.

Usos:

A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.
Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.
Els seus fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.

Malva major

   La malva major o malva de cementiri (Malva sylvestris) és una planta herbàcia de la família de les malvàcies present a bona part d'Europa, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Té una distribució generalment mediterrània, i a Catalunya és freqüent a terres baixes i muntanyes baixes no gaire plujoses. En català, la malva major es coneix també pels noms de formatgets, malva borda, malva comuna, malva de camp, malva de fogasseta, malva de prat, malva vera, malvera, o vauma. "'Malva'" prové del grec "malakos", en referència al caràcter emol·lient de la planta. "Sylvestris" prové del llatí silva, en referència a l'hàbitat on creix

Distribució i hàbitat:

És força comuna a les Balears, la Comunitat Valenciana i Catalunya, i hi creix fins als 1600m d'altura als erms, vora els camins, als marges i a prop de les poblacions preferint els sòls nitrificats. Per al seu desenvolupament requereix un clima temperat càlid o muntanyós.

Descripció morfològica:

És una planta herbàcia perenne (viu més de tres anys), biennal (viu menys de dos anys) o vivaç (les parts aèries són anuals i les subterrànies són persistents). És una planta amb un hàbit de creixement recte o decumbent.
És una herba amb tiges ramificades, lleugerament llenyoses i cobertes de pèls blancs, que pot mesurar entre 20cm i més d'un metre d'alçària. La malva presenta una arrel fusiforme, amb fulles palmatilobulades, alternes i peciolades que mostren 5 lòbuls amb el marge crenat o serrat.

Les flors, hermafrodites amb cinc pètals, són grans i solitàries, i es localitzen a l'axil·la de les fulles. És característica la presència d'un epicalze per sota del calze, constituït per 3 tèpals. Les flors es formen per un calze amb 5 sèpals i una corol·la amb 5 pètals de color violaci brillant, i vetats de color porpra. Aquests pètals tenen en el seu extrem una petita invaginació. Els estams són nombrosos i apareixen fusionats en un tub de 10-12 mm. El gineceu està constituït per un anell de 9-11 carpels. Les flors acostumen a créixer en grups entre març i l'octubre; i tenen la particularitat de què es tanquen a la nit i quan fa mal temps per protegir el pol·len. La pol·linització es fa essencialment a través dels insectes (entomògama), i la disseminació de les llavors es fa per gravetat.
El fruit és una càpsula (esquizocarp) de 7-9mm d'ample i uns 2 mm de gruix, formada per multitud de mericarps (parts que se separen en arribar a la maduresa i que contenen una única lalvor) punxeguts i glabres, encara que a vegades presenten uns pocs pèls distribuïts per tota la superfície.