Bambú

   Els bambús, canyes americanes o canyes d'Amèrica són les plantes que conformen la tribu bambúsia (Bambuseae) de la família de les poàcies.

Els bambús constitueixen part de la subfamília de les bambusòides amb més de 100 gèneres i unes 1500 espècies. N'hi ha d'autòctons a l'Àsia, Amèrica, l'Àfrica i Ocenania, podent adaptar-se a nombrosos climes (tropical, mediterrani, continental, alpí). A Europa n'existeixen fòssils però cap espècie endèmica, almenys des de fa 2000 anys.

   Són plantes molt rústiques i sobretot molt atípiques, han inspirat mitologies i simbologies, extraordinàriament útil, se n'han descrit més 1.500 usos i utilitats, van ser molt vàlides en el passat i tenen moltes possibilitats en el futur.

La planta

Les plantes de canyes en general i els bambús en particular són especialment atípiques, entre altres característiques especials cal destacar el seu tronc principal: el rizoma, gegant i superficialment subterrani, que en lloc d'esgotar el sòl fèrtil és un gran productor d'humus; la part aèria, les canyes, tenen una funcionalitat més de fulles que de tiges, si bé la planta de bambús pot viure centenars d'anys, les canyes no sobreviuen els nou anys i a diferència de les altres plantes, després de brotat el seu diàmetre no varia des que neix i la seva alçada des de les poques setmanes (4-6 en els Phyllostachys)).
La seva floració gregària, de totes les plantes d'aquella espècie en tot el planeta, i que puguin tardar més de cent anys a florir, són incògnites encara per resoldre.
Els resultats d'adobar una planta de bambú no s'aprecien fins a la brotació anual de les noves canyes, poden passar molts mesos abans de notar la millora en la planta pel subministrament d'adob.
L'edat d'un bambú, com en totes les plantes es conta a partir des que neix a partir d'una llavor, però com que normalment se reprodueixen per clonació es complica enormement determinar l'edat d'un exemplar de bambús. Per altra part les canyes de bambú rarament sobreviuen 10 anys.

Quan tenen 33 o 66 anys es maten a si mateixa. En el cas del bambú gegant aquesta mort causada a si mateixa es produeix al treure flors grans que absorbeixen tot el sucre sense tornar-lo.

Gessamí

   Els gessamins, gesmilers o llessamins (Jasminum) són un gènere d'arbusts de la família Oleaceae.
  
Compta amb unes 200 espècies del vell continent. La seva implantació es dóna a Europa, Àsia, Àfrica i arxipèlags del Pacífic, sempre limitades a regions amb climes càlids.
L'espècie Jasminum officinale és autòctona als Països Catalans i les seves varietats es conreen i s'utilitzen en perfumeria i jardineria.
El gessamí és una planta perenne i enfiladissa de fins a 4 metres de longitud de flors blanques acampanulades i molt fragrants. També pot adquirir formes arbustives i de matorral. Les seves fulles són ovalades a vegades amb la punta molt allargada i de color verd molt intens. La bellesa de les seves flors fa que sigui molt utilitzada en jardineria, alhora que el seu perfum és utilitzat per a fer colònies. Les flors poden ser solitàries o organitzades en rams, de color blanc, groc, rosa o roig. Les que són de colors tenen una forma semblant a una estrella, amb pètals més o menys arrodonits i amb un número que varia de 4 a 9.

• Floració:

Es registra en diferents èpoques de l'any.

• Utilització:

Per decoració de jardins i terrasses, com a planta trepadora. Si es cultiva en un test necessita un diàmetre de 50-60 cm i una profunditat de 60-70 cm.

• Exposició:

A ple sol.

• Terreny:

Ha de ser ric en Humus, nutrit amb adobs orgànics en pols barrejats amb 1\3 de sorra.

• Plantació:

S'afectua durant la primavera. La seva multiplicació es realitza mitjançant esqueixos llenyosos en abril, semillenyosos en agost, i per acodo en el juny.

Baladre

   El baladre (Nerium oleander L.), és un arbust perenne que pot arribar a petit arbre. Pertany a la família de les apocinàcies, la qual és molt nombrosa, amb més de 180 gèneres i 1.300 espècies. És l'única espècie actualment classificada dins el gènere Nerium També rep el nom de diva, llorer rosa, roser reial o veratre.

   És un arbust alt, que sol assolir entre 3 i 4 m d'altura, de tija llenyosa amb escorcça llisa de color entre marró i gris. Presenta moltes branques, des de la mateixa base del tronc, gruixudes, rectes i flexibles que treuen un làtex tòxic en trencar-se.
Les fulles són simples, oposades o, més habitualment, verticil·lades de 3 en 3. Fan entre 5 i 21 cm de llarg i entre 1 i 4 ;cm d'ample; són llargament linear lanceolades, glabres (sense pèls) i amb el pecíol curt (de 5 a 10 mm). El limbe és de color verd intens, presenta una textura coriàcia (semblant al cuir), és enter, presenta un nervi central molt marcat i de color blanquinós o groguenc, amb nervacions secundàries pinnades, molt nombroses i denses.

Les flors són hermafrodites, es presenten en corimbe terminal. Són suaument fragants i de color rosa intens o, amb menys freqüència, blanc. El calze és glandulós i està dividit en tres sèpals. La corol·la és infundibuliforme, tot presentant cinc lòbuls estrellats amb un apèndix de 3-4 dents curtes; s'obren de juny a setembre(estiu). La pol·linització és entomòfila (per mitjà dels insectes).

Fruit de baladre

Fruit sec de parets coriàcies marrons i erecte. constituït per dos fol·licles que romanen units fins a la dehiscència. És llenyós, cilíndric i mesura de 8 a 16 cm de llarg. S'obre per la meitat en arribar a la maduresa, alliberant les nombroses llavors que conté, què són allargades, oblongues(més llargues d'un cantó que l'altre), i no presenten solc longitudinal. Tenen un plomall de pèls a l'extrem; la disseminació és anemòfila. (per mitjà del vent).

Arbocer

   L'arbocer(a), arboç(a), alborç, alborcer(a), cirerer d'arboç, cirerer de llop o llipoter(a) (nord-català) i alboix (L'Alguer) (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. La seva distribució és mediterrània, però arriba fins al sud d'Irlanda, on s'havia dubtat que fos espontani, ja que es pensava que l'hi podien haver portat uns monjos que havien visitat Santiago de Compostel·la. Tanmateix, les anàlisis de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa tres mil anys.

Particularitats:

L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust.. Pot arribar a mesurar fins a 10 metres d'alçada amb les branques joves enrogides i peludes, formant una capçada ovalada.
Té fulles d'entre 4 i 10 cm són lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.
Les flors, d'uns 7 mm, són blanques o verdoses, en forma de campaneta, dirigides cap avall amb l'extrem caragolat cap enfora. Es presenten reunides en grups. Floreix entre els mesos d'octubre i gener.


El fruit s'anomena arboç(a), cirereta d'arboç, cirereta de pastor o llipota/llipoti/llipot. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura.
A Catalunya creix habitualment entre alzinars, suredes, i màquies entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.

Gastronomia

La cirereta d'arboç és comestible i dolça, però no agrada a tothom. Es diu que, si se'n mengen massa, pot emborratxar, ja que conté una certa proporció d'etanol, (CH2OH-CH3). Malgrat que aquestes baies són abundants a les muntanyes, no és fàcil trobar-ne al mercat.

Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda semblant a la sidra i també vinagre casolà. En algunes zones del Mediterrani hi fan una salsa per acompanyar carn i caça.

També se'n pot fer melmelada o confitura. Aquesta melmelada, fàcil de preparar, és molt popular a Itàlia i a Còrsega.

Lledoner

  El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny.

Descripció:

És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura.
Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada.
Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles.
El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor.

Distribució i hàbitat:

Es troba habitualment en terra baixa buscant indrets temperats i no forma mai boscos. Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.

Usos:

A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.
Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.
Els seus fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.

Malva major

   La malva major o malva de cementiri (Malva sylvestris) és una planta herbàcia de la família de les malvàcies present a bona part d'Europa, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Té una distribució generalment mediterrània, i a Catalunya és freqüent a terres baixes i muntanyes baixes no gaire plujoses. En català, la malva major es coneix també pels noms de formatgets, malva borda, malva comuna, malva de camp, malva de fogasseta, malva de prat, malva vera, malvera, o vauma. "'Malva'" prové del grec "malakos", en referència al caràcter emol·lient de la planta. "Sylvestris" prové del llatí silva, en referència a l'hàbitat on creix

Distribució i hàbitat:

És força comuna a les Balears, la Comunitat Valenciana i Catalunya, i hi creix fins als 1600m d'altura als erms, vora els camins, als marges i a prop de les poblacions preferint els sòls nitrificats. Per al seu desenvolupament requereix un clima temperat càlid o muntanyós.

Descripció morfològica:

És una planta herbàcia perenne (viu més de tres anys), biennal (viu menys de dos anys) o vivaç (les parts aèries són anuals i les subterrànies són persistents). És una planta amb un hàbit de creixement recte o decumbent.
És una herba amb tiges ramificades, lleugerament llenyoses i cobertes de pèls blancs, que pot mesurar entre 20cm i més d'un metre d'alçària. La malva presenta una arrel fusiforme, amb fulles palmatilobulades, alternes i peciolades que mostren 5 lòbuls amb el marge crenat o serrat.

Les flors, hermafrodites amb cinc pètals, són grans i solitàries, i es localitzen a l'axil·la de les fulles. És característica la presència d'un epicalze per sota del calze, constituït per 3 tèpals. Les flors es formen per un calze amb 5 sèpals i una corol·la amb 5 pètals de color violaci brillant, i vetats de color porpra. Aquests pètals tenen en el seu extrem una petita invaginació. Els estams són nombrosos i apareixen fusionats en un tub de 10-12 mm. El gineceu està constituït per un anell de 9-11 carpels. Les flors acostumen a créixer en grups entre març i l'octubre; i tenen la particularitat de què es tanquen a la nit i quan fa mal temps per protegir el pol·len. La pol·linització es fa essencialment a través dels insectes (entomògama), i la disseminació de les llavors es fa per gravetat.
El fruit és una càpsula (esquizocarp) de 7-9mm d'ample i uns 2 mm de gruix, formada per multitud de mericarps (parts que se separen en arribar a la maduresa i que contenen una única lalvor) punxeguts i glabres, encara que a vegades presenten uns pocs pèls distribuïts per tota la superfície.

Gerani

  Els geranis (Pelargonium) són un gènere de plantes amb flor de la família Geraniaceae. Hi ha espècies silvestres i de jardineria. Linnè en un principi va incloure totes les espècies dins el gènere Geranium, però Charles L'Héritier al 1789 el va separar en dos gèneres Pelargonium i Geranium. Per això popularment es conserva la paraula gerani per a les plantes de jardí encara que ara des de fa més de dos-cents anys estan classificats dins Pelargonium. El gènere Pelargonium és originari del sud de l'Àfrica i inclou unes 200 espècies de plantes herbàcies i arbusts que són plantes perennes i suculentes.

   El Pelargonium sidoides és una planta de la família dels geranis, els quals des de fa segles venia emprant-se a la medicina tradicional. Va ser al S.XVIII quan Charles-Louis L'Heritier de Brutelle el va mentar per primer cop a la seva obra "Geranologia".

   Al 1920, l'ex-missioner Dr. Adrien Sechehaye es va curar de tuberculosis amb un tractament a base d'aquesta planta, el que el va portar a comercialitzar-lo al tornar a Anglaterra sota el nom de "Steven's Consumption Cure".

El cultiu dels geranis de jardí:

El geranis en jardineria s'agrupen en quatre tipus, hi ha espècies i els seus híbrids:

• Gerani comú (Pelargonium x hortorum) híbrid de Pelargonium zonale i Pelargonium inquinans

• Gerani de fulles d'heura (Pelargonium peltatum)

• Gerani de pensament (Pelargonium grandiflorum)

• Geranis de fulles oloroses Pelargonium graveolens, Pelargonium capitatum, Pelargonium crispum...

Els geranis necessiten molta llum i només en climes molt calorosos poden estar a mitja ombra, no suporten les glaçades, també es poden tenir com planta d'interior en un lloc lluminós. Es reprodueixen per esqueix d'uns 10 cm i la millor època per fer-ho és la tardor, però es pot fer tot l'any. S'esporguen amb la finalitat d'augmentar la proporció de fulles i flors respecte a les tiges, si l'esporga es fa forta a finals d'hivern i principi de primavera es vigoritza la planta. Si no s'adoba i la terra del substrat està esgotant-se la planta no tindrà vigor i les fulles quedaran esgrogueïdes. Necessita poca aigua i sobretot un bon drenatge per evitar que es podreixin les arrels.

Rosa

  La rosa és la flor del roser. També és un gènere de plantes amb flor de la família Rosaceae. Hi ha al voltant de 100 espècies salvatges de roses, la majoria originàries de zones temperades de l'hemisferi nord. Les espècies formen un grup d'arbustos o d'enfiladisses, generalment espinosos.

  Hi ha una gran varietat de roses cultivades. Els criadors de roses del segle XX van accentuar la grandària i color, produint les flors grans, atractives amb poca o gens d'olor. Moltes roses salvatges i "passades de moda", per contra, tenen una olor dolça i forta.

   Les roses estan entre les flors més comunes venudes pels floristes, així com un dels arbustos més populars de jardí. Les roses són de gran importància econòmica tant com a collita per a l'ús dels floristes com per la fabricació de perfums.

   Les roses salvatges tenen cinc pètals (alguna espècie en té deu) i un gran nombre d'estams (el que els botànics anomenen nombre indefinit). En les roses domèstiques alguns verticils corresponents a estams es desenvolupen com a pètals, aconseguint un nombre gran de pètals, que sempre és múltiple de cinc.

Simbolisme a Catalunya:

Tradicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa, generalment vermella, i un llibre.

Clavell

El clavell o amb el seu nom científic Dianthus és un gènere de plantes amb flor de la familia de les cariofil·làcies.

Caraterístiques:


La majoria de les espècies es coneixen amb els noms comuns de clavell, clavellina o clavellet. Són originàries principalment d'Euràsia amb algunes espècies africanes i una espècia (Dianthus repens) a l'Amèrica subàrtica.
Generalment són plantes herbàcies perennes. Les fulles són de disposició oposada i simples. Les flors tenen cinc pètals. El fruit és una càpsula.

Les formes obtingudes per a jardineria tenen les flors molt més grosses i vistoses que les silvestres.

Dianthus caryophyllus és una espècie de clavell o clavellina. Probablement és originari de la regió mediterrània, però la seva distribució original es desconeix donat que es cultiva des de fa més de 2.000 anys. És l'ancestre silvestre dels clavells cultivats.

És una planta herbàcia perenne que fa fins a 80 cm d'alt. Les seves fulles són glauques i primes de fins a 15 cm de llargada. Les flors són disposades de forma solitària o fins en grups de 5. Fan de 3 a 5 cm de diàmetre i amb una olor dolça. En la natura el color originari és porpra-rosat brillant, però les cultivars tenen altres colors, incloent-hi el vermell.

Lliri Blau

El lliri blau, lliri morat, grejol blau o gínjol blau (Iris germanica) és una herba perenne pertanyent a la família de les iridàcies. El nom d'Iris li ve en honor a la deessa grega del valor. Els tres pètals interiors representaven la fe, la saviesa i el valor. Té els seus origens al sud d'Europa, nord d'Àfrica i Amèrica del nord. Està present a bona part d'Europa mediterrània (excepte Turquia), Portugal i introduïda Europa central. A Catalunya, i Espanya en general, és freqüent a tota la serralada pirinenca. També se la pot trobar en alguns països americans.

Morfologia:

És una herba perenne que mesura entre 30 i 110 cm d'alçada. La rel és horitzontal, grossa (fins a 6 cm de diàmetre), subcilíndrica, ramificada i es torna plana a la punta. Es tracta d'un rizoma. Les tiges són epigees, les quals creixen de forma vertical i robusta (erectes o ascendents), tot i que en un principi es desenvolupen de forma subterrània.

Té entre 3 i 10 fulles basals disposades en dues carreres encarades i que s'enveinen unes amb les altres per les bases. La part laminar s'aixeca verticalment. Es tracta de fulles simples i de forma lanceolada o d'espasa. La forma de l'àpex és acuminat i la de la base atenuada. Pel que fa a la divisió del marge es tracta d'una fulla entera que s'insereix a la tija de forma decurrent. Tenen una nervació paral·lela. Es disposen en conjunt de forma esparsa. Fent referència a la textura són fulles gruixudes i labres. Mesuren entre 20 cm i un metre de longitud (sense superar mai la inflorescència) i entre 2 i 5.5 cm d'amplada.

Són plantes bisexuals amb una inflorescència cimosa o tancada disposada en forma de raïm. Les flors són hermafrodites, oloroses, regulars i se'n troben entre 2 i 6 per planta. Tenen tres sèpals estesos i corbats de forma ovalada i de 8-12 cm de llarg per 6 cm d'ample. També tenen tres pètals que s'estenen erectes i es dobleguen sobre la part fèrtil de la flor. És a dir que els segments del periant es disposen en dues sèries; els externs són de color púrpura amb venes basals, blanques-grogues i marrons-púrpures, i barbes grogues, i els interns són d'un color púrpura pàl·lid. L'androceu està format per 3 estams, en aquest cas, monadelfs ja que tots estan soldats pels filaments. Com que es troben enfront dels pètals s'anomenen opositipètals. Fent referència a la forma del tàlem o receptacle floral i la posició relativa de l'ovari respecte als altres verticils florals les flors són epígines, ja que els pètals, sèpals i estams estan inserits per sobre el gineceu. El fruit és una càpsula ovoide que conté l'ovari ínfer fecundat.